Diumenge 6 de juliol
Canyamars/Dosrius. El Pou de Glaç. 'Desglaç d’una conversa' de Maria Marvila i Guillem Pérez
Un vell pou de glaç enmig del bosc. Arquitectura de pedra, vestida de verd. Dos éssers dialoguen. Es comuniquen a través de llurs arrels enterrades. Parlen amb la seva llengua vibrant, per mitjà de l’aigua i de l’aire. Descriuen records, manifesten presència, intueixen avenirs. A través de la nostra atenta percepció, en traduïm la conversa. I amb l’exercici conscient, els donem veu, brindem so al seu parlar. Un procés d’empatia (escolta sincera) i d’imaginació (cerca de possibilitats). En aquest procés, la desaparició del ‘jo’ possibilita l’aparició d’un nemòleg que esdevé ésser vegetal i intuïció comunicativa. Una desaparició necessària avui, on la figura humana rep un valor desmesurat. Cerquem donar llum i valor a altres éssers que habiten aquesta terra.
Canyamars/Dosrius. El Pou de Glaç. 'Só un solo' de Mario G. Cortizo
Això és només un solo. Un solo insignificant. L’univers seguirà sent el mateix, tant si aquest solo existeix, com si no. El cas és que existeix. Un gest en mig de la immensitat. Un crit enmig del desert. A mode de confessió personal, el percussionista Mario G. Cortizo ens deixa entrar a la seva cuina, al seu laboratori de l’artesà del so, per oferir-nos un fris en tres parts. Al seu solo, micro en mà, comparteix amb el públic el seu anti-credo davant la vida moderna, però sobretot la seva sorpresa davant un present ple de contradiccions, on silenci i soroll, calma i nervi, pau i sang estan sempre en tensió. Aquesta mirada irònica davant el món es tradueix musicalment en un univers on la tecnologia electrodomèstica s’erigeix com a instrument i on, gràcies als automatismes, el parament més quotidià dialoga amb la percussió més atàvica. Al cap i a la fi, el solo obliga a l’intèrpret a no amagar-se novament darrera l’instrument i posa en primer terme al creador artesà, que es despulla davant nosaltres per compartir les obsessions i preguntes que li revelen: Podem viure sense caure en contradiccions? Podem viure sense sentiment de culpa dins el sistema? O és més fàcil viure donant la culpa de tot a mercuri retrògrad?
